GUIA DIDÀCTICA

COMENÇEM L'ASSIGNATURA 

PRIMER TEMA

A continuació vaig a deixar un resum del primer tema abordat amb el prezi anomenat "Contacte de llegües" el qual hem estat veient en classe durant aquestes últimes setmanes.

La sociolingüística s’ocupa de l’ús -o el no ús- de la llengua, és a dir, les condicions de la seva existència. Endemés una llengua no és només una estructura lingüística, sinó que també implica un ús lingüístic. Aquestes existeixen en les societats que les utilitzen, però hi ha variacions relacionades amb les distintes situacions del parlant.

Quan en una societat apareix una segona llengua és important que hi haga una consciència lingüística per tal d’estabilitzar la comunitat lingüística. Segons Weinreich (1974) la lleialtat lingüística pot ser definida com el principi en nom del qual els individus es reuneixen conscientment i explícitament per resistir els canvis en les funcions de la seua llengua o en l’estructura i lèxic .

Les llengües minoritàries són aquelles que tenen un nombre reduït de parlants. Però al món hi ha unes 6.000 llengües i al voltant de les vint són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. Així que la majoria de llengües tenen un nombre reduït de parlants, el que fa que hi haja moltes llengües minoritàries, però sovint aquestes es classifiquen segons la seua importància, ja que no hi ha un nombre exacte de parlants amb el qual podem diferencias des d’ací cap a baix minoritària y cap a amunt majoritària.   

A Europa poques llengües passen dels deu milions de parlants. Entre cinc i deu estan: suec, búlgar, català, danès... i menys de cinc: noruec, finès, albanès, eslovac, lituà, letó, eslovè...

Llengua minoritzada, és aquella que es parla en un país en el qual hi ha altra llengua principal y està immersa en un retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Si els seus parlants no practiquen un bilingüisme unilateral, la llengua desapareixeria, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi.

El català, bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, caló..., entre altres, són llengües minoritzades

No existeix una relació directa entre llengua minoritària i llengua minoritzada. 

Conèixer una llengua diferent de la pròpia és un fet relativament normal. El monolingüisme estatal és una situació rara. A Europa només Islàndia, Albània o Portugal disposen d’una sola comunitat lingüística. A Espanya, el 40% de la població viu en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials.
No hem de confondre monolingüisme amb l’acceptació d’una sola llengua oficial. Aquests estats apliquen una política de menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...

En un estat on conviuen dues o més llengües, normalment es produeïx una situació de bilingüisme per aquells que parlen una llengua, la de menys prestigi i de monolingüisme per part dels que parlen la llengüa oficial, la de prestigi. El concepte de monolingüisme es propi d'aquells parlants que es neguen a aprendre una segona llengua perquè consideren que amb la seua en tenen prou.

Amb el bilingüisme molt sovint s'ha utilitzat pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Hi ha que remarcar que les societats no són bilingües, ho són els individus que poden ser bilingüe, trilingüe... segons el nombre de llengües que domini. 

Existeixen diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.
El bilingüisme individual on una persona parla dues llengües encara que en pot parlar moltes més.

Amb el bilingüisme social, el bilingüisme individual afecta a col·lectius sencers d’una societat. Aquest està relacionat amb guerres, ocupacions colonials, quan un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua

El bilingüisme territorial es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques y cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És del cas del País Valencià  al queal ha existit un bilingüisme territorial històric: la zona de l’interior (més pobra i amb poca població) fou repoblada principalment per aragonesos i sempre ha estat de llengua castellana. 

A. Ferguson va ser el primer en definir diglòssia (1959): "[...] situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària".  

Joshua Fishman diu que una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A. L’altra llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B.  Es pot dònar dins d'un mateix estat diglòssia i bilingüisme, diglòssia sense bilingüisme, bilingüisme sense diglòssia y ninguna de les dues.

En el procés de substitució lingüística, una llengua desplaça a altra i va guanyant-li terreny. Aquest exemple el podem vore façilment a València, on el castellà està fent que poc a poc el català s'utilitze menys.

La normalització lingüística és la política lingüística i planificació lingüística. La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. 

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d’ús de la llengua, ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua, unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.
Tots els processos de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.

Aquesta és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma i va lligada a processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació... 
La planificació lingüística són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’ací es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua.

Un govern pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seua societat. Llavors parlem de contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta llengua. 
Cal tenir en compte que una política lingüística no serà efectiva si no hi ha una resposta positiva, un suport de la societat, que és la que al cap i a la fi cal transformar. En la mesura que la societat manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir o no l’èxit de la política lingüística. 

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.
El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.
El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.
Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració, en mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...

Uns exemples són els següents: 
A Bélgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).

A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.
La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...

Un clar exemple de contraplanificació tenim el de l’actual govern de la Generalitat Valenciana, que actua negant la unitat de la llengua, suprimint convalidacions de titulacions de català, dificultant la tasca d’organitzacions culturals en defensa de la llengua, no promocionant l’ús públic del català, omplint de continguts en castellà la televisió pública, etc. Curiosament, es proclamen defensors del bilingüisme. Segons enquestes de l’any 2004, en deu anys s’ha passat d’un 60% de valencianoparlants a un 50%.
El nou Govern Balear, des de 2003, també s’ha apuntat a la política del bilingüisme.
Situació actual de la llengua

És difícil predir un futur per al català, però els darrers estudis no són gaire optimistes. En els últims anys, des de la fi del franquisme i les seues seqüeles, s'ha millorat molt la presència de la llengua catalana en àmbits públics i formals. També ha augmentat el nombre de ciutadans que entén, sap parlar, llegir i escriure el català... (excepte al País Valencià) però tanmateix cada vegada es percep que el català s'empra menys en les relacions interpersonals. La gent tendeix a parlar més en castellà, sobretot si entre un grup de gent hi ha almenys una sola persona que parla castellà. Aquest fet condueix al que s'anomena "llatinització" de la llengua: es coneix més perquè s'estudia més i guanya prestigi però s'empra poc o gens (com el llatí).

En conclusió, la normalització és un procés que intenta afavorir que la llengua que ha patit un procés de minorització o que no ha desenvolupat totes les seves potencialitats, recuperi l'estatus i incorpori elements que li permetin construir un instrument de comunicació i de cultura.

Mentre que la  normativització,  és el procés sociocultural a través del qual una llengua no cultivada, o un parlar, s'adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical  i, al mateix temps, accedeix a àmbits d'ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d'aquella.

El següent tema es aquest...

NORMES CASTELLÓ 1932

Amb el nom de «Normes de Castelló» o «Normes del 32» es coneix l'acord que signaven, a Castelló de la Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918. 

Les Normes de l'any 1932 són una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país 

Com Enric Valor remarcà: «La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble»

No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes de Fabra i l'IEC —com en els casos del setmanari El Camí, editat a València, o els criteris lingüístics de l'editorial «L'estel», fundada el 1929— a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el teatre popular i en publicacions satíriques com La Chala o La Traca; una opció, aquesta última, notablement més estesa i popular que no la primera.

Els moviments per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, que amb el títol «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» proposava «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis lingüístics fets al País Valencià.

La crida de la Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia... El fet que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, segons Josep Daniel Climent, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».

Així, en les reunions preparatòries es va decidir que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar d'aquest procés significaba l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià, el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. 

Programes lingüistics.

Abans de falles, estudiarem els sistemes d'ensenyament de la nostra comunitat. 

L'utilització de programes per a formalitzar la llengua y fer possible la seua transmissió en la educació. s´han utilitzat cuasi sempre. Aquests van començar amb l'utilització de dos programes. El PIP i el PEV.

• PROGRAMA D'INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP): Va estar dissenyat per a zones on es parlava el Castellà i el Valencià es va anar incorporant a poc a poc. S'introdueix a 3er de primaria i a l'ESO es quan han de tindre almenys dues àrees en Valencià.
• PROGRAMA D'ENSENYAMENT EN VALENCIÀ (PEV): En aquest programa, la llengua en la qual s'instrueix és el Valencià. 

Posteriorment i fa pocs anys es va aplicar el PIL.

•  PROGRAMA D'IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA:  Està pensat per a zones de parla Castellana on els alumnes volen una educació en valencià. Aprenen la llengua Valenciana d'una manera formal i és al primer o segon cicle de primària on s'incorpora la llengua castellana. 

Què és el Marc comú europeu de referència? 

El Marc comú europeu de referència proporciona una base comuna per a l'elaboració de programes de llengües, orientacions curriculars, exàmens, manuals, etc., en tota Europa. Descriu de forma integradora el que han d'aprendre a fer els estudiants de llengües amb la finalitat d'utilitzar una llengua per a comunicar-se, així com els coneixements i destreses que han de desenvolupar per a poder actuar de manera eficaç. La descripció també comprèn el context cultural on es situa la llengua. El Marc de referència defineix, així mateix, nivells de domini de la llengua que permeten comprovar el progrés dels alumnes en cada fase de l'aprenentatge i al llarg de la seua vida. Es pretén que el Marc de referència trenque les barreres produïdes pels diferents sistemes educatius europeus que limiten la comunicació entre els professionals que treballen en el camp de les llengües modernes. El Marc proporciona als administradors educatius, als dissenyadors de cursos, als professors, als formadors de professors, a les entitats examinadores, etc., els mitjans adequats perquè reflexionen sobre la seua pròpia pràctica, amb la finalitat de situar i coordinar els seus esforços i assegurar que aquests satisfacin les necessitats dels seus alumnes. En oferir una base comú per a la descripció explícita dels objectius, els continguts i la metodologia, el Marc de referència afavoreix la transparència dels cursos, els programes i les titulacions, fomentant d'aquesta forma la cooperació internacional en el camp de les llengües modernes. La presentació de criteris objectius que descriguen el domini de la llengua facilitarà el reconeixement mutu de les titulacions obtingudes en diferents contextos d'aprenentatge i, conseqüentment, contribuirà a la mobilitat a Europa

Per què és necessari el Marc comú europeu de referència? 
Utilitzant l'enunciació del Simposi Intergovernamental celebrat en Rüschlikon (Suïssa) al novembre de 1991 com iniciativa del Govern Federal Suís sobre «Transparència i coherència en l'ensenyament d'idiomes a Europa: objectius, avaluació, certificació»: 

1. És necessària una intensificació de l'aprenentatge i l'ensenyament d'idiomes en els *paí- *ses membres, en honor d'una major mobilitat, una comunicació internacional més eficaç combinada amb el respecte per la identitat i la diversitat cultural, un millor accés a la informació, una interacció personal més intensa, una millora de les relacions de treball i un enteniment mutu més profund. 2. Per a aconseguir aquestes finalitats, és necessari que es fomente l'aprenentatge d'idiomes com una tasca al llarg de tota la vida i que es facilite durant tota l'escolaritat, des de l'ensenyament preescolar fins a l'educació d'adults. 
3. És desitjable el desenvolupament d'un marc de referència europeu per a l'aprenentatge de llengües en tots els nivells, amb la finalitat de: 
         • Propiciar i facilitar la cooperació entre les institucions educatives de diferents països. 
           

           • Proporcionar una base sòlida per al mutu reconeixement de certificats de llengües. 
        • Ajudar als alumnes, als professors, als dissenyadors de cursos, a les institucions examinadores i als administradors educatius a situar i a coordinar els seus esforços.

El plurilingüisme ha de contemplar-se en el context del pluriculturalisme. La llengua no és només un aspecte important de la cultura, sinó també un mitjà d'accés a les manifestacions culturals. Gran part del que s'ha dit anteriorment s'aplica de la mateixa manera a un àmbit més general. En la competència cultural d'una persona, les diferents cultures (nacional, regional, social) a les quals ha accedit aqueixa persona no coexisteixen simplement una al costat d'una altra. Li les compara, li les contrasta i interactuen activament per a produir una competència *pluricultural enriquida i integrada, de la qual la competència plurilingüe és un component, que al seu torn interactua amb altres components.

Portafolio Europeu de les Llengües

És un document personal promogut pel Consell d'Europa, en el qual els que aprenen o han après una llengua - ja siga en l'escola o fora d'ella - poden registrar les seues experiències d'aprenentatge de llengües i cultures i reflexionar sobre elles. 

El Portafolio consta de 3 parts: 

            • Passaport de Llengües. Ho actualitza regularment el titular. Reflecteix el que aquest sap fer en diferents llengües. Mitjançant el Quadre d'Acte avaluació, que descriu les competències per destreses (parlar, llegir, escoltar, escriure), el titular pot reflexionar i autoavaluar-se. També conté informació sobre diplomes obtinguts, cursos als quals ha assistit així com contactes relacionats amb altres llengües i cultures. 
            • Biografia lingüística. En ella es descriuen les experiències del titular en cadascuna de les llengües i està dissenyada per a servir de guia a l'aprenent a l'hora de planificar i avaluar el seu progrés. 
            • Dossier. Conté exemples de treballs personals per a il·lustrar les capacitats i coneixements lingüístics. (Certificats, diplomes, treballs escrits, projectes, enregistraments en àudio, vídeo, presentacions, etc.) 

Per a què serveix el Portafolio?

             • Per a animar a tots a aprendre més llengües, cadascun dins de les seues capacitats, i a continuar aprenent-les al llarg de tota la vida.
            • Per a facilitar la mobilitat a Europa, mitjançant una descripció clara i recognoscible internacionalment de les competències lingüístiques.
            • Per a afavorir l'enteniment i la tolerància entre els ciutadans d'Europa, mitjançant el coneixement d'altres llengües i cultures.

Quins són els objectius del Consell d'Europa a través del Portafolio?

El desenvolupament de la ciutadania democràtica a Europa a través de: 
            • L'aprofundiment en l'enteniment i la tolerància entre els ciutadans d'Europa. 
            • La protecció i promoció de la diversitat lingüística i cultural.
            • La promoció del plurilingüisme per mitjà de l'aprenentatge de llengües i cultures al llarg de tota la vida.
            • La descripció clara i transparent de les competències lingüístiques i les titulacions per a facilitar la mobilitat a Europa.

LLENGUA I IMMIGRACIÓ

L’arribada d’alumnat procedent d’altres països s’ha incrementat considerablement durant els darrers anys a la Comunitat Valenciana. Les últimes dades que s’han donat a conèixer del curs 2006/07 ens indiquen que als centres escolars de la nostra Comunitat (tant públics com concertats) hi ha al voltant de 82.000 xiquets i xiquetes estrangers matriculats, dels quals uns 70.000 es troben als centres públics, és a dir, un 86,3% de tot l’alumnat.

L’augment ha estat considerable en pocs anys si tenim en compte que l’alumnat estranger el curs 1994/95 no superava els 6.000 alumnes.

La tasca d’adaptació i d’integració dels nouvinguts és un esforç que no han de fer únicament les persones que arriben a un país sinó que requereix de l’esforç de tots; comunitat educativa i societat en general.

Els centres escolars han de ser conscients que ells són els elements integradors més importants per a les famílies que acaben d’arribar. Tenint en compte eixe paper fonamental cal dissenyar i implementar mesures que ajuden a facilitar, de la major manera possible, l’adaptació a la nova realitat per part de tota la comunitat.

La competència plurilingüe

La competència plurilingüe són els sabers, les habilitats i les estratègies que podem desenvolupar en el moment d’integrar els coneixements previs amb els nous coneixements sobre les llengües i les escriptures.

No cal dir que aquesta competència és fonamental en un món divers, i important també perquè continue essent-ho. Ajudar i guiar en el desenvolupament integral i harmònic d’aquesta competència, és també una de les tasques docents.

Estratègies per al tractament de la diversitat lingüística a l’escola

▸ Conèixer la diversitat lingüística dels nostres alumnes no vol dir només conèixer el nom de les llengües que parlen, sinó també conèixer els seus processos d’aprenentatge d’aquestes llengües i les competències que tenen en cadascuna d’elles. Estratègies per al tractament de la diversitat lingüística a l’escola

▸ Donar visibilitat a la diversitat lingüística. Aquesta visibilització pot ser d’ordre simbòlic si es tracta de llengües que no s’ensenyen a l’escola, però també ha d’incorporar el coneixement de llengües que tenen els alumnes. Es tracta d’aprofitar un mecanisme que, segons molts estudis, és habitual en els aprenents de llengües, com és el fer servir el que ja se sap en una altra llengua per als nous aprenentatges. Es poden fer, per exemple, propostes didàctiques en les quals els alumnes puguen recórrer a les llengües que coneixen i que el resultat final de la tasca s’haja de presentar en català. Estratègies per al tractament de la diversitat lingüística a l’escola

▸ Incorporar activitats que desperten l’estima i la curiositat cap a la diversitat lingüística o que partesquen d’un treball d’intercomprensió entre llengües properes en espais destinats al treball plurilingüe. Estratègies per al tractament de la diversitat lingüística a l’escola

▸ Organitzar el currículum amb un enfocament que partesca d’un tractament integrat de les llengües que s’han d’ensenyar. Això implica el treball coordinat del tot el professorat de llengües per arribar a acords sobre la distribució dels continguts per evitar repeticions i sobre les metodologies Estratègies per al tractament de la diversitat lingüística a l’escola

▸ Propiciar la participació del professorat de les matèries no lingüístiques en projectes compartits que tinguen com a base l’ús de la llengua en activitats significatives (projectes de recerca, activitats sobre l’entorn...).

QUÈ ÉS UN PLA D’ACOLLIDA?

▸ EL Pla d’Acollida és un protocol d’actuacions l’objectiu del qual és facilitar l’adaptació del nou alumnat al centre escolar. Les orientacions que es donen es refereixen a l’alumnat que prevé d’altres països i/o desconeixen les llengües oficials de la Comunitat Valenciana i han de dur un procés d’adaptació escolar i aprenentatge de la llengua. El Pla d’Acollida ha d’aplicar-se en totes les etapes educatives, incloses les no obligatòries

ON S’EMMARCA?

▸ A. En el Projecte Educatiu de Centre (PEC), en què la comunitat educativa defineix els compromisos, tant de caràcter lingüístic i curricular, com de caràcter social i actitudinal, relacionats amb la interculturalitat i la presència al centre d’alumnat amb cultures diferents.

▸ B. En el Projecte Curricular de Centre (PCC) on s’incorporaran al currículum referències multiculturals, especialment de les cultures d’origen de l’alumnat. Es repleguen les estratègies prioritàries per a atendre les necessitats lingüístiques i curriculars de l’alumnat estranger que accedeix al centre. S’acorda el model bàsic del pla individual d’intervenció educativa.

▸ C. Al Projecte Lingüístic (PL) del centre on es revisen els plantejaments per a donar cabuda a les modificacions derivades de l’arribada d’aquest alumnat i facilitar el seu procés d’aprenentatge i d’integració.

▸ D. Al Pla d’Acció Tutorial en Educació Secundària on es reflexen les actuacions específiques que es duran a terme en la classe per afavorir la integració de tot l’alumnat i la seua relació amb el professorat. .

 PLA D’ACOLLIDA I ACOMPANYAMENT

Aquest Pla d’acollida i acompanyament ha de tindre una sèrie de recursos com ara:

▸Tutor/a individual (entès aquest/a com una persona del claustre que tutoritza a un sol alumne i la seua família en el procés d’acompanyament)

▸i/o alumne “guia o tutor” (alumnes que donen suport afectiu i instrumental als nous companys/es. Han de tenir un cert coneixement i una certa preparació). El centre haurà de motivar l’alumnat i incentivar, d’alguna manera, la seua col·laboració.

▸Altres mesures són els mediadors, els recursos de les institucions locals, materials informatius editats per la Conselleria d’educació, etc.

PROTOCOL

        1. Rebuda:
}2. Matrícula i entrevista familiar posterior:
}3. Entrevista amb l’alumnat i avaluació inicial:
}4. Presentació al grup i assignació de company/a:
}5. Elaboració d’informe i adscripció al curs
}6. Traspàs d’informació al tutor i a l’equip docent
}7. Entrevista amb l’alumne i confirmació del curs
}8. Notificació del curs i horaris a la família
}9. Elaboració pla de treball i adaptació curricular
}10. Elaboració d’un fons de material adaptat i seguiment de procés d’adaptació

L'ESTAT ESPANYOL ÉS UN ESTAT PLURILINGÜE, I AIXÍ S'ARREPLEGA EN LA SEUA CONSTITUCIÓ (1978):

L'Estat espanyol és un Estat plurilingüe, i així s'arreplega en la seua Constitució (1978):

La Nació espanyola [...] proclama la seua voluntat de [...] protegir a tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.

 • Article 3.-1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure conèixer-la i el dret a usar-la.

3.-2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.

3.-3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

• A més, i gràcies als Estatuts d'Autonomia, cada Comunitat Autònoma té poder legislatiu el que ha permès la promulgació de diverses Lleis de Normalització Lingüística:

 ▫ País Basc: Llei bàsica de Normalització de l'Ús del Basc (novembre, 1982).

▫ Catalunya: Llei de Normalització Lingüística de Catalunya (juny, 1983) i Llei de Política Lingüística (gener, 1998).

 ▫ Galícia: Llei de Normalització Lingüística de Galícia (juny, 1983).

▫ València: Llei sobre Ús i Ensenyament del Valencià (novembre, 1983)

 ▫ Illes Balears: Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears (juny, 1986)

▫ Navarra: Llei Foral del Basc de Navarra (desembre, 1986) i Decret d'Ús del Basc en les Administracions Públiques de Navarra (2001)” (Etxebarría, 2002:96) Malgrat  Models i exemples de política lingüística

• Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.

 ▫ El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.

▫ El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.

Exemples

• A Bélgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).

• A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

• A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

• La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...

     

MODELS D'EDUCACIÓ PLURILINGÜE. 

Llengua oficial: La llengua o idioma oficial d'un país és  l'idioma que s'adopta com a pròpia i preferent en les  negociacions entre el govern i el poble o entre aquell  país i d'altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.

Llengua cooficial: llengua oficial en un territori  juntament amb una altra o altres.

Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.

Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en  diversos Estatuts d'Autonomia (p.ex. Estatut Valencià,  2006) com a sinònima de llengua històrica, vernacla o  tradicional d'un territori.

Llengua primera: llengua familiar, llengua materna,  llengua mare, L1.

RESUM DE LES IMPLICACIONS DE L'ORDENAMENT JURÍDIC EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ

•       1. El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

•       2. L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.

•       3. Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.

•       4. El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua d'instrucció.

•       5. Tot el professorat ha de conéixer les dues llengües oficials de la Comunitat.

•  6. L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat. 

FACTORS MÉS INFUENTS EN L’ADQUISICIÓ DE LA L2

El INPUT és el bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot extraure’n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema de interllengua.

INTAKE part del INPUT que l’aprenent selecciona i assimila.

INPUTà la quantitat de temps d’exposició a la L2 és més important si els inputs són comprensibles per als nens i els permet avançar cap a la seua interllengua.

Hi ha que adequar l’input a les seues necessitats de comprensió i d’expressió.

Les converses han de ser genuïnes. El docent ha de dominar la llengua.

OUTPUT és el producte elaborat per l’aprenent.

OUTPUTà hem de considerar el output com la producció lingüística que fa l’alumne a partir dels instake que ha processat.

La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una condició necessària per a l’adquisició d’una L2.

L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants nous de la mateixa llengua. La L1 influeix en l’aprenentatge de la L2.

INTERLLENGUA és una construcció que integra regles de la L1, regles que s’estan aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.

INTERLLENGUAà és un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment dels parlants, pel qual els aprenents recreen la L2 incorporant elements de la seua L1, és a dir, és una gramàtica mental provisional.

És pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, que passa per diferents etapes, ja que és el concepte central del procés d’aprenentatge de segones llengües. No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix.

ELS MODELS DELS PROGRAMES LINGÜÍSTICS SÓN ELS SEGÜENTS...

(PEB) PROGRAMA D’EDUCACIÓ BILINGÜE.

El PEB està dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als parlants de la llengua minoritzada.

El seu objectiu principal és que tots assolisquen un domini efectiu de ambdues llengües. Els podem encontrar atenent al territori, a la llengua base de l’aprenentatge o a la llengua habitual de l’alumnat.

PROGRAMA BÀSIC.

Tracta el valencià com a àrea, es pot demanar l’excepció de l’assignatura i conviuen en la mateixa aula aquest tipus d’alumnat amb aquells que volen donar l’assignatura.

(PIL) PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA.

Centres amb un nombre d’alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en territoris de predomini lingüístic valencià. Només es dona en Ed. Infantil i primària i continua es ESO com a PEV.

El castellà com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària.

(PEV) PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ.

En les poblacions de predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre d’alumnes majoritàriament valencianoparlants. Comporta l’ús del valencià com a llengua base en Infantil i Primària. Des de l’inici de l’escolarització s’utilitza el valencià, amb una introducció del castellà a nivell oral.

Aquest programa continua de forma coherent en ESO. La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.

(PIP) PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA.

Centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o PIL, s’adoptarà el PIP.

La llengua base és el castellà. Durant Infantil s’introdueix el valencià a nivell oral. A partir de primària s’introdueix l’assignatura de Valencià i Coneixement del Medi natural, social i cultural des del segon cicle impartida en valencià.

Aquest programa en l’ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en l’educació primària. Comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques d’acord amb les especificacions del DPP i tracta de garantir l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

(PEBE) PROGRAMA D’EDUCACIÓ BILINGÜE ENRIQUIT.

Es permet que qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorpore des del 1r curs de Primària l’ensenyament d’una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció. Permet una primera aproximació a l’anglès a partir dels 4 anys. S’ha de contar amb l’acord del Consell Escolar, del Claustre i amb la conformitat de les famílies.

(DPP) DISSENY PARTICULAR DEL PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ.

Ha de ser aprovat pel Consell Escolar i s’elabora prèviament al Projecte Curricular del Centre. Permet que l’administració tinga coneixement de l’ús del valencià en cada centre. Hi ha una sèrie de centres obligats a realitzar el DPP.

CONTINGUT DEL DPP, PEV O PIP.

-       Objectius generals del currículum.

-       Proporció de l’ús del valencià i del castellà com a llengües d’instrucció per cicles.

-       Moments d’instrucció de la lectura i de l’escriptura en valencià i castellà.

-       Tractament metodològic del valencià, castellà i de la llengua estrangera. Distribució d’espais i temps.

-       Actuacions amb l’alumnat de nova incorporació. 

Per a concloure el blog, l'apartat de guia didàctica, vaig a tornar a destacar alguns conceptes que em pareixen importants, aquells que més em treballat a l'assignatura:

 Què és la substitució lingüística?

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics estan competint entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.

Aquesta sorgeix quan una llengua forastera, o dominant o expansiva, comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori, llengua dominada, recessiva o minoritzada.

Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva. El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari (normalització).

Allò més normal és la substitució lingüística que te diverses etapes.

-       Etapa Inicial. Una llengua d’un altra comunitat lingüística entra a ocupar àmbits d’ús formals.

1.    Procés de bilingüització, és l’etapa més llarga. Les classes altes, ciutats més poblades,.. són els primers en adoptar la segona llengua, que comença a ocupar les funcions formals.

2.    Procés de monolingüització en la llengua dominant.  Poc a poc s’abandona la llengua dominada B i és suplantada per la llengua dominadora B. Aquesta fase és molt ràpida, però es presenten diversos problemes: menyspreu cap a la llengua d’origen, creuen que poden viure les dues llengües juntes, però la dominada es va reduint mentre que la dominant s’amplia, creació dels prejudicis lingüístics i els parlants de la llengua dominada tenen que aprendre la llengua dominant per obligació però els parlants de la dominant no es senten obligats a aprendre la dominada.

3.    Per últim es produeix l’abandó absolut de la llengua dominada.

A més es produeix una interferència lingüística que exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada.

La decadència.

El terme Decadència va ser creat per a designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de la Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

Durant la primera meitat del segle XVI es va produir un desmembrament polític, social i cultural dels països de la Corona d’Aragó. L’expulsió dels moriscos va fer que valencià perda un terç de la població i sega repoblada per castellans.

Arran d’açò, les editorials començaren a editar en castellà, perquè hi havia més demanda. El castellà va començar a utilitzar-se com a llengua d’ús públic, mentre que el català a l’àmbit privat.

Començaren a entrar molts castellanismes i aparegueren els noms de “llengua valenciana” ”llengua catalana” ”llengua mallorquina”.

Després de la Guerra de Successió, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta on es varen perdre les institucions pròpies, els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants anaren interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven en català col·loquialment i empraven el castellà als àmbits públics.

La Renaixença.

L’inici de la Renaixença se sol situar amb la publicació de L’oda a La Pàtria. Coincidint amb el romanticisme i nacionalisme a Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català.

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat de segle, al desvetllament del catalanisme polític i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.

En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística del català havia canviat rotundament: s’havia trencat amb el decadentisme, s’havia recuperat la literatura culta i s’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics.

La institució dels Jocs Florals, afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat.

 Diferències entre llengua minoritària i llengua minoritzada.

Les llengües minoritàries són aquelles que tenen un nombre reduït de parlants i  suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. En aquest sentit, caldria posar-se d’acord en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritària i una altra com a majoritària. Recordem que al món hi ha unes 6.000 llengües, i només unes quinze o vint són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. La majoria de llengües del món tenen un nombre reduït de parlants. Aquest factor no implica cap reconeixement qualitatiu respecte a la llengua. El concepte de llengua minoritària o majoritària és doncs totalment arbitrari i sovint s’empra per classificar les llengües segons la seua “validesa”.

A Europa poques llengües passen dels deu milions de parlants. Entre cinc i deu: suec, búlgar, català, danès... Menys de cinc: noruec, finès, albanès, eslovac, lituà, letó, eslovè...

En canvi la llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Els seus parlants en veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i minoritzada.